Rutes d’evasió pel Pirineu de Lleida

Als Pirineus de Lleida són nombrosos els escenaris del pas dels refugiats jueus.

Les duanes

Gendarmes francesos i guàrdies civils espanyols a la frontera deth Pònt de Rei.  © Servei d'Audiovisuals de l'IEI.

Gendarmes francesos i guàrdies civils espanyols a la frontera deth Pònt de Rei.
© Servei d’Audiovisuals de l’IEI.

Els primers evadits jueus arribaven a les dues duanes establertes a la demarcació de Lleida, la de Pont de Rei a la Val d’Aran i la de la Farga de Moles a l’Alt Urgell.

Pont de Rei

Ubicada a pocs quilòmetres de Les, era la ruta d’entrada dels viatgers procedents del departament francès d’Haute-Garonne i també la via natural de comunicació dels aranesos amb l’Estat Francès, especialment durant els mesos d’aïllament de l’Aran amb la resta d’Espanya a conseqüència de les nevades de l’hivern.

Aquest punt esdevingué el lloc per on foren expulsats nombrosos refugiats després d’haver estat detinguts per la Guàrdia Civil en diferents indrets del país. Prèvia indicació del Governador Civil de Lleida, els apressats eren conduïts fins a la Comissaria de Policia de Les que els lliurava, segons l’època, als gendarmes francesos o a la policia alemanya ubicada a Pont de Rei.

Vista de la frontera de la Farga de Moles. ©Institut d’Estudis Ilerdencs

Vista de la frontera de la Farga de Moles. ©Institut d’Estudis Ilerdencs

La Farga de Moles

Situada a l’entrada de la Seu d’Urgell, controlava els accessos que anaven o venien del Principat d’Andorra. A l’igual que el pas de Pont de Rei, era el lloc on, entre 1940 i 1942, es retornaren alguns evadits jueus després de ser detinguts a territori espanyol. Aquest pas era considerat estratègic pel govern espanyol per la qual cosa estarà especialment vigilat a l’igual que tot el que succeïa al Principat d’Andorra.

LES RUTES DE FUGIDA

Es tractava de camins de muntanya, únicament transitables a peu, que enllaçaven França i Andorra amb les comarques del Pirineu de Lleida. A continuació es detallen, ordenades per comarca, les rutes més utilitzades.

Val d’Aran

Imatge del port de la Bonaigua. ©Josep Calvet

Imatge del port de la Bonaigua. ©Josep Calvet

Tolosa de Llenguadoc i Luchon eren les dues ciutats de referència com a indrets de concentració dels refugiats jueus que pretenien entrar a Espanya a través de la Val d’Aran. Des de 1940 s’hi havien instal·lat moltes famílies jueves.

    Itineraris que comuniquen Luchon (Haute-Garonne) amb la Val d’Aran.

  • Diferents camins que parteixen de Luchon, passen per l’Hospice de France (Espitau de Banhères) i que a través dels ports de Benasc, dera Picada, Escaleta i Montjòia arriben a l’Artiga de Lin i després a Es Bòrdes.
  • Diferents camins que partint de Luchon, passen per Saint Mamet i a través del Còth de Varetja i del pòrt deth Portilhon arriben a Bossòst.
  • Itineraris que parteixen de Juzet de Luchon i arriben a Les a través del Còth de Fontfreda i la Passada des Tres Corets.
  • Camins que venint des de Luchon i Juzet de Luchon arriben a Bausen. Després de passar per Sode o l’Artiga, creuen els Pirineus a través del Còth d’Estanys i la Passada des Tres Corets per descendir fins a la població de Bausen.
Carretera del port d’eth Portilhon. ©Institut d’Estudis Ilerdencs.

Carretera del port d’eth Portilhon. ©Institut d’Estudis Ilerdencs.

    Itinerari que condueix des d’Arlos i Fos (Haute-Garonne) a la Val d’Aran.

  • Camins que comuniquen Arlos i Fos amb Canejan a través del sentier de Caubech i el tuc de Comagrama.
  • Camins que comuniquen Fos amb Bausen per la vall de Carlat.
    Itineraris que comuniquen Sentein (Ariège) amb la Val d’Aran.

  • Camins que travessant el Portilhon d’Albi, el Pòrt dera Horqueta i el Pòrt d’Urets arriben a Bagergue i després a Salardú.
  • Camins que travessant el Pòrt d’Òrla i el Tuc dera Gireta arriben, seguint la vall del Riberòt, a Montgarri i d’alli a Salardú, la Bonaigua o a la vall d’Isil (Pallars Sobirà) seguint el curs de la Noguera Pallaresa.

Pallars Sobirà

El departament de l’Ariège i la comarca del Pallars Sobirà es comuniquen preferentment a través dels nombrosos ports de muntanya que hi ha a les capçaleres de les tres valls que configuren la part més septentrional de la comarca: la Vall d’Aneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera. Aquests passos han constituït al llarg de la història els punts de comunicació o relació entre ambdues bandes del Pirineu en qüestions comercials, socials, bèl•liques o familiars.

    Itineraris que comuniquen Saint-Girons (Ariège) amb Alòs d’Isil.

  • La ruta principal discorria pels diferents camins situats dins del triangle St-Girons – port de Salau – port dels Tres Comtes que confluïen a la vall d’Isil per després continuar fins Esterri d’Aneu i Sort. St-Girons és la segona ciutat en importància del departament després de Foix. Capital de la comarca del Couserans, situada estratègicament, te una excel•lent comunicació amb Espanya a través d’alguna de les valls que conflueixen al voltant de la ciutat (Castillon, Seix, Aulus o Auzat). A St-Girons i, per extensió, a la resta del departament s’instal•laran centenars d’exiliats espanyols que fugiren de les tropes franquistes des de l’abril de 1938. Molts d’aquests refugiats s’integraran a les xarxes d’evasió encarregades de conduir a Espanya a fugitius de la Segona Guerra Mundial, altres lluitaran amb el maquis francès per alliberar França de l’exèrcit alemany i, a l’octubre de 1944, s’integraren a la guerrilla que intentà, sense èxit, enderrocar el règim de Franco i que tingué el seu episodi més destacat en l’atac a la Val d’Aran.
    Placa en record del 686 jueus concentrats a Aulus-les-Bains. ©Josep Calvet.

    Placa en record del 686 jueus concentrats a Aulus-les-Bains. ©Josep Calvet.

    El trajecte principal que tants recorregueren, recalava gairebé sempre, seguint el riu Salat, a la petita localitat de Seix, des d’on partien múltiples senders que apropaven als caminants a territori espanyol. A través dels colls de la Pala de Clavera (2522 m), Tindarelha (2355 m), Aulà (2260 m), Portanèth d’Aurenèra (2331 m) i Salau (2087 m) fou per on es produïren la major part de les evasions. En tots els casos es tracta de passos de muntanya que sobrepassen els dos mil metres i amb un accés de certa dificultat a conseqüència del fort desnivell a superar. La vigilància alemanya, establerta a partir del novembre de 1942, quan els nazis ocupen la França lliure, afegí un escull més al recorregut. Agents de policia alemanya instal•laren un punt de vigilància fix al port de Salau. Es per aquest motiu que adquireix protagonisme el camí que transitava pel coll de la Pala de Clavera que passà a convertir-se, probablement, en un dels passos més concorreguts.

    Partint de Seix la ruta anava fins al col de la Core (1395 m). Salvant el col du Soularil (1579 m) s’arriba a la cabana de la Subéra (1499 m) i es continua bordejant el Pic du Lampau. Posteriorment, s’emprèn l’ascens en direcció al col des Craberous (2382 m), després fins la cabana d’Espugne (2192 m) i el col du Pécouh (2499 m). Passat el coll es descèn fins al refugi des Estagnous (2246 m). Allí es descansava per encarar el descens fins als estanys Rond i Long (1929 m) i, tot seguit, enfilar el coll de la Pala de Clavera (2522 m), el punt de pas de la frontera franco-espanyola. Des d’allí s’inicia el descens fins a les Bordes de Perosa, indret on confluïen les rutes d’evasió que creuaven per altres colls com Aulà i Salau i els que arribaven des de la zona de Montgarri (Val d’Aran). Allí els evadits podien descansar per iniciar el tram final que els havia de dur a Alòs d’Isil (1161 m).

    Itineraris que comuniquen Aulus-les-Bains (Ariège) amb Tavascan.

  • Imatges de la travessa “le Chemin de la Liberté”. ©Josep Calvet.

    Imatges de la travessa “le Chemin de la Liberté”. ©Josep Calvet.

    Els passos de la Vall de Cardós es convertiren en els més transitats pel que fa a l’evasió de jueus. El punt principal de sortida era la localitat d’Aulus-les-Bains a l’Ariège i a través dels ports de Tavascan (2217 m), Colax (2416 m), Guiló (2318 m), Lladorre (2444 m), Artiga (2481 m), Tres Comtes i Boet (2510 m) s’arribava la població de Tavascan.Els itineraris tradicionals per comunicar l’Ariège amb la capçalera de la Vall de Cardós passaven per ports diferents segons el punt de partida, atesa l’orientació i configuració orogràfica de les diverses valls en que se situen cadascuna de les poblacions des d’on s’iniciava l’evasió final:- Partint de Sant Llíser els ports d’entrada eren el de Tavascan, per la vall del mateix nom i el port de Colatx per la vall de Lladorre.
    – Partint d’Aulus-les-Bains, els ports d’entrada eren Guiló, Artiga, Tres Comtes, Lladorre i Colatx, a la vall de Lladorre.
    – Partint d’Auzat, els ports d’entrada eren l’Artiga i Tres Comtes, també a la vall de Lladorre i el port de Boet, a la veïna Vall Ferrera.Aulus-les-Bains és una petita localitat del Couserans situada a l’extrem nord de la vall de Garbet, a 762 m sobre el nivell del mar, rodejada de boscos i muntanyes, prop de la frontera espanyola i distant uns 35 quilòmetres de Saint-Girons per una carretera llarga i sinuosa. El poble era conegut per les seves aigües termals que van fer créixer nombrosos hotels, cases d’hostes i establiments per acollir a aquells que hi anaven cercant la seva benevolència.Aquest itinerari presenta una major dificultat atès que el desnivell estimat entre Aulus i els colls es situa entorn als 1600 metres. La seva llunyania amb St-Girons i les dificultats de comunicació amb aquesta ciutat feren que l’aproximació als punts de partida fossin més complicats.

    Imatges de la travessa “le Chemin de la Liberté”. ©Josep Calvet.

    Imatges de la travessa “le Chemin de la Liberté”. ©Josep Calvet.

    Com a tret més característic del recorregut cal ressaltar que fou utilitzat preferentment per refugiats jueus. La raó cal buscar-la en el fet que, a mitjans de 1942, es constituí a Aulus un dels tres centres regionals d’internament dels jueus que havien arribat a França a partir del gener de 1936 i que després de fugir del nord davant l’ocupació alemanya residien en distints departaments del sud del país. L’aparent placidesa amb que vivien fou alterada molt aviat davant les ràtzies a que els sotmeté el règim de Vichy el 16 de juliol i, especialment, el 26 d’agost de 1942 quan milers de jueus foren deportats als camps d’extermini. Aquesta situació s’agreujà després de l’arribada dels alemanys a la frontera al novembre de 1942. Tot plegat feu que a partir de l’estiu, aquests jueus intentessin emprendre la seva fugida cap a Espanya.

Itineraris que des del Principat d’Andorra comuniquen amb el municipi d’Alins de Vallferrera.

  • El Principat d’Andorra, atesa la seva estratègica situació dins dels Pirineus i el seu particular status polític, jugà un paper rellevant en tots els esdeveniments que afectaren a la frontera des de la Guerra Civil espanyola. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial s’hi establirà part de l’estructura de les xarxes d’evasió, hi residiran guies i enllaços, es disposarà de cases segures i hotels on podien descansar aquells que volien passar a Espanya. Tot i que la major part de refugiats abandonaven terres andorranes en direcció a la vall del riu Segre, alguns grups puntuals s’introduiran al Pallars Sobirà per la Vallferrera. Els passos utilitzats són els tradicionals colls que comuniquen ambdós territoris, transitats secularment ja sigui pels contrabandistes o pels que fugien de conflictes bèl•lics. Es tracta dels colls de Baiau, Negre, l’Ovella i Cabús.

Alt Urgell

La major part dels evadits que penetraven a Espanya per l’Alt Urgell ho feien procedents del Principat d’Andorra. Al Principat hi havien arribat des de Tarascon, Vicdessos i Auzat (Ariège) a través dels ports de Siguer i Fontargent. Per accedir a Catalunya s’utilitzaran les rutes de pas que conduïen a les valls dels rius Segre, Llobregat o Noguera Pallaresa. Les principals seran les següents:

        Itineraris que comuniquen Sant Julià de Lòria amb les Valls de Valira.

      • Vista de les muntanyes d’Andorra des del Cim del Pic Monturull. 1951. Llopis. Servei Audiovisuals de l’IEI

        Vista de les muntanyes d’Andorra des del Cim del Pic Monturull. 1951. Llopis. Servei Audiovisuals de l’IEI

        Camins que entraven a l’Alt Urgell, després de passar pel Santuari de la Mare de Déu de Canòlic, a través dels colls de Vista (1924 m) i la Collada de Canòlic (1901 m) per arribar a Civís.

      • Camins que creuaven la frontera seguint el riu Valira fins a la Farga de Moles, bordejaven la Seu d’Urgell per arribar a Sant Joan Fumat, Castellciutat i des d’allí dirigir-se a la serra del Cadí amb l’objectiu d’anar a Tuixent. Entre els que passaven per Seu, alguns continuaven cap al sud seguint la vall del riu Segre i altres intentaven arribar a Barcelona d’una manera ràpida mitjançant l’autobús que comunicava la ciutat amb la capital catalana.
      • Altres rutes anaven fins la Rabassa i creuaven pel coll de Pimés fins a Bescaran per arribar al Pont d’Arsèguel. Després es dirigien a Arsèguel i, posteriorment creuaven la serra del Cadí en dues direccions. Un itinerari a través de la Canal del Cristall des d’on s’anava cap al sud directament per Gósol, Saldes, Guardiola de Berguedà. D’allí aprofitant el ferrocarril es dirigien a Barcelona passant per Berga i Manresa. La segona alternativa creuava el Cadí per la Canal Baridana fins a Josa. D’allí s’anava a Gósol des d’on es podia seguir la mateixa ruta descrita anteriorment o seguir fins l’Espà, La Corriu (Guixers) i, la Masia de Cor-de Roure a Olius (Solsonès) i d’alli cap a Sabadell i Barcelona.
        Itineraris que comuniquen Les Escaldes amb les Valls de Valira.

      • Vall de Bescaran des d’Estamariu. 1951. Chevalier. Servei Audiovisuals de l’IEI

        Vall de Bescaran des d’Estamariu. 1951. Chevalier. Servei Audiovisuals de l’IEI

        Des de Les Escaldes partia una ruta que anava a les Bordes de la Peguera creuant a l’Alt Urgell pel Port Negre des d’on s’arribava al Pont d’Arsèguel enllaçant amb els itineraris descrits anteriorment.Travessar la serra del Cadí constituïa la ruta més utilitzada pels guies establerts al Principat d’Andorra. Durant anys havien efectuat aquest mateix itinerari realitzant el contraban de mercaderies. Això els hi facilitava un coneixement minuciós del camí, de les seves dificultats, dels llocs segurs on aturar-se a descansar i, fins i tot, dels indrets que eren vigilats per la Guàrdia Civil. En els anys de la Segona Guerra Mundial combinaran el contraban amb el pas de persones activitat que, malgrat córrer major riscos, els hi proporcionava uns guanys més elevats.Josa del Cadí esdevingué un dels llocs centrals de pas d’aquestes rutes i especialment dels grups guiats per la xarxa d’evasió que dirigia des d’Andorra el dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Viadiu i Vendrell.

Cerdanya

      Itineraris que des del Principat d’Andorra comuniquen amb Lles de Cerdanya.

    • Lles, Cerdanya

      Vista del pic de Perafita. ©Institut d’Estudis Ilerdencs.

      Rutes que a través del coll de Claror (2570 m), el port de Perafita (2587 m), la collada de la Portella (2761 m), el port de Vallcivera (2517) arriben a Lles de Cerdanya i Martinet i, posteriorment es dirigeixen cap al sud creuant la Serra del Cadí o anant fins a Alp.

    • Rutes que a través de la Portella Blanca d’Andorra (2521 m) es dirigeixen a Lles de Cerdanya i Martinet o a Ger i, posteriorment a Alp.
Cerca
June 2019
M T W T F S S
« Jan    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
Testimonis

Aquí trobareu un recull de vídeos per conèixer les declaracions personals de persones anònimes que s’han convertit en veritables testimonis d’aquests fets històrics.

Més

Enllaços
~
Arkia + Info.
Xarxa de Juderies Espanyoles + Info.
~
Centro Sefarad - Israel + Info.