El paper de les xarxes d’evasió

Per tal d’ajudar als que pretenien evadir-se i fer més segura i ràpida la seva fugida, s’organitzà una estructura de suport basada en les xarxes d’evasió. En un primer moment, aquestes s’encarregaven de conduir a França als que fugien dels països ocupats pels alemanys durant els anys 1939 i 1940 (Polònia, Bèlgica, Holanda o Luxemburg). La situació a l’Europa en guerra establirà la necessitat de que molts d’ells creuessin els Pirineus per la qual cosa les xarxes s’ampliaran, assumint també el pas cap a Espanya i, fins i tot, el recorregut fins a Portugal. En tots els supòsits, la primera destinació acostumava a ser la ciutat de Barcelona des d’on es conduïa als evadits fins al seu lloc de partida, preferentment a Portugal o a Gibraltar.

Durant aquests anys es constituiran desenes de xarxes d’evasió, cadascuna d’elles especialitzada en passar un grup de persones determinat (militars, pilots, jueus, francesos…) o creuar per un territori concret (Vl d’Aran Pallars Sobirà, Andorra…). Cada xarxa podia tenir diverses ramificacions en funció de l’itinerari escollit per efectuar el pas. Els serveis secrets dels països aliats jugaran un important paper en la creació i desenvolupament d’aquest servei. Britànics i nord-americans estaran al darrera de la major part de les xarxes d’evasió que a més del pas de persones podien encarregar-se de dur documentació dirigida a l’exèrcit aliat organitzat al nord d’Àfrica o a Anglaterra i als distints governs a l’exili establerts a Londres. Per altra banda, molts cops, en les expedicions de tornada des d’Espanya, s’aprofitava per passar informes i diners procedents de les representacions diplomàtiques aliades establertes a Espanya que es destinaven a organitzar la resistència.

Els guies

Joan Català Balanyà, un dels principals guies del grup Ponzán. ©Josep Calvet.

Joan Català Balanyà, un dels principals guies del grup Ponzán.
©Josep Calvet.

Per creuar els Pirineus, a ben segur la tasca més perillosa i especialitzada de les que portaven a terme els grups encarregats de les evasions, es comptava amb la participació dels guies, també coneguts com a “passeurs” a França. Els guies catalans eren majoritàriament persones nascudes o residents als Pirineus, o sigui coneixedors del medi, dels camins, de les seves gents i per tant adequades per desenvolupar una tasca arriscada i, a l’hora, exigent des del punt de vista físic. Alguns ja havien desenvolupat aquesta tasca durant la Guerra Civil espanyola per la qual cosa controlaven tots els entramats de l’activitat.

Joan Soldevila, integrant d’una xarxa d’evasió belga. ©Josep Calvet.

Joan Soldevila, integrant d’una xarxa d’evasió belga.
©Josep Calvet.

Els motius que els portaren a desenvolupar aquest treball són diversos. En primer lloc cal destacar el seu compromís polític i personal. La victòria aliada a la Segona Guerra Mundial és vista con una de les principals esperances que tenien els exiliats a França per derrocar al règim de Franco. Això motiva la participació de molts militants comunistes i anarquistes. El grup més actiu al voltant dels anarquistes fou el comandat pel dirigent Francisco Ponzán que integraven un grup de guies, amb fermes conviccions antifeixistes, coneixedors dels passos pirinencs i que comptàvem amb nombrosos contactes a banda i banda de la frontera. La seva base d’operacions estava a Toulouse, ciutat on s’establiren la major part de les xarxes d’evasió que realitzaven activitats al Pirineu lleidatà. També s’involucraren en el pas clandestí dels Pirineus militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) i d’Estat Català. Els membres d’Estat Català col·laboraren amb els serveis secrets francesos i britànics ajudant a passar la frontera a nombrosos jueus, resistents i pilots aliats.

Els guanys econòmics esdevindran la motivació principal que movia a una part important dels “passeurs”. Molts d’aquests es dedicaven al contraban que donava grans beneficis davant la situació d’escassetat i restricció que imperava a l’Espanya del primer franquisme. Durant la Segona Guerra Mundial passar a persones, tot i ser més arriscat, oferia uns beneficis substancialment més elevats. Alguns jueus van pagar entre 60.000 a 100.000 francs entre 10.000 i 15.000 pessetes per ser conduits de manera clandestina a la Península Ibèrica. D’aquesta important xifra de diners calia descomptar, però, les diferents despeses del viatge, bitllets de transport, manutenció en masies, roba i suborns, i repartir-ho entre els diversos membres de la línia. Altres però, preferien pagar els serveis amb joies.

Finalment, cal esmentar un tercer grup de persones, aquells que realitzaran la tasca de manera puntual, actuant per raons de solidaritat i humanitat. Es tractava de veïns dels petits pobles de frontera al costat francès que en un moment donat, davant el requeriment d’una família jueva en perill prendran la decisió d’acompanyar-los fins al coll de muntanya més proper. Aquests “passeurs” no acostumaven a integrar-se a cap xarxa d’evasió i la seva tasca no tingué continuïtat.

La duresa que significava travessar caminant els Pirineus per algunes persones poc preparades o d’edat avançada feia necessària una aturada per reposar forces. Per aquest motiu, els guies comptaven, a la vessant catalana, amb una sèrie de mas

ies de confiança on descansar i menjar abans de reprendre la ruta. També existien cases de refugi a les ciutats. Paral·lelament, altres xarxes s’especialitzaren en la falsificació de documentació, en especial la requerida per circular per Espanya, passaports i salconduits.

El Principat d’Andorra: l’epicentre de les xarxes d’evasió i dels passadors

Placa en honor de Francisco Ponzán, organitzador de diferents xarxes d’evasió. © Josep Calvet.

Placa en honor de Francisco Ponzán, organitzador de diferents xarxes d’evasió.
© Josep Calvet.

Des de la finalització de la Guerra Civil espanyola, Andorra s’havia convertit en el refugi de centenars d’espanyols que havien fugit davant la victòria de l’exèrcit franquista i que sobreviuran, dedicats al contraban i al pas de documents i persones tant en direcció a Espanya com a l’inrevés. A aquests refugiats s’hi afegiren aquells que sortiren de camps de concentració francesos i buscaren un lloc de refugi lluny de l’internament francès i la repressió espanyola.

Durant la Segona Guerra Mundial convisqueren a Andorra espies, agents i personatges de tot tipus. Membres de l’espionatge espanyol i aliat, de la Gestapo, evadits d’arreu d’Europa, republicans… Tot això afavorí que el Principat es convertís en l’epicentre de moltes històries vinculades a aquest conflicte i jugués un paper determinant en el funcionament de les xarxes d’evasió. Els serveis secrets aliats reclutaren en aquest petit estat pirinenc a persones preparades per desafiar tots els perills que comportava la tasca de guia. Persones disposades, sigui per ideals o sigui per diners, a enfrontar-se a les dificultats de creuar els Pirineus travessant llargs i difícils colls de muntanya, a resistir les inclemències meteorològiques i a la vigilància a banda i banda de la frontera.

Passadors Aulus

Jeanne Rogalle i Guillaume Ané, passadors d’Aulus-les-Bains i nomenats Justos de les Nacions.
©Josep Calvet

El pas a Espanya es feia a peu, per la muntanya, en petits grups que tenien com a objectiu arribar a un poble o a una ciutat que disposés d’estació de ferrocarril des d’on dirigir-se a Barcelona o a Madrid. Altres refugiats creuaren en vehicles i, fins i tot, s’arribà a utilitzar camions per conduir a grups numerosos.

Andorra fou la part del Pirineu on funcionaren amb més precisió les xarxes d’evasió que conduïren a centenars de refugiats jueus. Diverses recerques quantifiquen en un mínim de quinze les xarxes que en un moment o altre actuaren al Principat: Pat O’Leary, Françoise, Marie Claire, EWA, Bourgogne, Brandy, Sabot, F2, Dutch París, París-Bruxelles, Bret Morton, Mur, Bluckmaster, Combat, Wisigoth-Lorraine i Jeannine Vocabule.

Placa Andorra

Placa en honor als passadors andorrans.
©Josep Calvet

Destaca el paper de Francesc Viadiu Vendrell. Viadiu (Solsona, 1900 – Sant Llorenç de Morunys, 1992) havia estat diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya i Delegat d’Ordre Públic de la Generalitat a Lleida durant la Guerra Civil. Exiliat a França, posteriorment s’instal•là a Andorra on contribuí a que centenars de refugiats arribessin a Barcelona. Se’l conegué amb el sobrenom d”Alexis” treballant activament al servei del “Intelligence Service” britànic.

Xarxes d’evasió jueves

Tot i que de forma molt embrionària, l’any 1940 i com a conseqüència de l’ocupació alemanya del territori francès, s’organitza la resistència jueva per tal d’ajudar a fugir dels país als jueus que començaran a ser perseguits. Dins de les organitzacions que adquiriren protagonisme per la seva acció de salvament a través dels Pirineus cal destacar a l’Armée Juive (AJ). Fundat al gener de 1942, durant la primavera de 1943 comença a organitzar cadenes d’evasió en direcció a Espanya per conduir als jueus que volien integrar-se a les forces aliades a Palestina.

També actuaren les xarxes al voltant del Mouvement de Jeunesse Sioniste (MJS) que ajudà a passar a centenars de joves, molts formats a França en l’educació sionista i en el treball productiu, per anar posteriorment a Palestina. A partir d’agost de 1942, quan s’intensifiquen les ràtzies al sud de França, facilità el salvament de centenars d’adults. El MJS treballà estretament amb el moviment escolta Eclaierurs Israélites de France (EIF) que amagà a molts jueus en el territori francès.

L’Ouvre de Secours aux Enfants (OSE), una organització fundada al 1912 i dedicada durant la Segona Guerra Mundial a l’atenció dels nens a la França ocupada, realitza una tasca rellevant de salvament d’infants jueus. Els nens i joves procedents dels camps del sud del país (Gurs, Rivesaltes i les Milles) foren agrupats i amagats en diverses cases i viles del país. Molts d’ells, més endavant, foren conduïts a la Península Ibèrica. En aquest àmbit cal destacar l’actuació de la xarxa organitzada per l’enginyer Georges Garel present a més de trenta departaments i que salvà a molts nens. Amb l’ajut de la Creu Roja Internacional, cadenes d’evasió de nens jueus creuen els Pirineus per dirigir-se a Palestina.

Igualment, cal esmentar la xarxa Westerweel establerta a Holanda, país on s’havien refugiat joves jueus procedents d’Alemanya i Àustria. Els més petits estudiaven i la resta eren instruïts en tècniques agrícoles. Quan s’intensificà la persecució al territori holandès, el juliol de 1942, alguns foren arrestats i conduïts al camp de trànsit de Westerbork. Altres, però, foren amagats per un mestre anomenat Joop Westerweel. Es tractava d’un pacifista que s’involucrà activament en la defensa dels jueus perseguits. Gràcies a la seva tasca uns 150 joves pogueren passar a França i abandonar l’Europa en guerra. D’aquests, al voltant de 80 foren conduits a Espanya durant la primavera de 1944, la major part a través del Pirineu de Lleida.

Cerca
August 2019
M T W T F S S
« Jan    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  
Testimonis

Aquí trobareu un recull de vídeos per conèixer les declaracions personals de persones anònimes que s’han convertit en veritables testimonis d’aquests fets històrics.

Més

Enllaços
~
Arkia + Info.
Xarxa de Juderies Espanyoles + Info.
~
Centro Sefarad - Israel + Info.