L’Europa d’entreguerres

L’Holocaust: els jueus a Europa

Grup de jueus internats al camp de Weesterbok (Holanda) saludant els que marxen deportats al camp d’Auschwitz.  © Yad Vashem.

Grup de jueus internats al camp de Weesterbok (Holanda) saludant els que marxen deportats al camp d’Auschwitz.
© Yad Vashem.

El 30 de gener de 1933 el President d’Alemanya, Paul von Hindenburg, nomena canceller Adolf Hitler. El seu partit, el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) havia estat el més votat a les eleccions celebrades al juliol de 1932. El nacionalisme i l’antisemitisme s’havien obert pas en un país traumatitzat per la seva derrota a la Primera Guerra Mundial i pels efectes de la crisi econòmica de 1929. En aquells anys, els jueus vivien a tots els països europeus. La comunitat més nombrosa, però, es concentrava a l’Europa oriental, especialment a Polònia, la Unió Soviètica i Romania. Aproximadament nou milions de jueus residien als països que serien ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. A Alemanya ho feien mig milió més i prop de 200.000 a Àustria. Des de llavors tots ells esdevingueren víctimes potencials de la barbàrie i les seves vides canviaren per sempre. En finalitzar la guerra, dos de cada tres havien mort.
El NSDAP aviat iniciarà la persecució dels seus enemics polítics i dels jueus, en aquest cas per reduir la seva influència a Alemanya. Es promouen boicots contra els negocis jueus, s’expulsen els funcionaris d’origen jueu, mentre els metges i els advocats foren privats d’exercir les seves professions. Aquesta pressió creix paulatinament, afectant fins i tot els jueus que havien combatut amb l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial. La persecució afectà igualment a l’àmbit acadèmic i universitari i al món de la cultura. A la indústria, milers de treballadors foren acomiadats de les fàbriques i es propicià la discriminació dels homes de negoci jueus en l’adjudicació de contractes. Dels 100.000 negocis jueus censats el 1933, el 60% havien canviat de propietari el 1938. Els boicots provocaren la ruïna de molts empresaris que acabaren venent les seves empreses, en alguns casos sota pressions i amenaces.
La reacció dels jueus davant d’aquest atropellament fou diversa. Per a alguns, el que succeïa no era nou i optaren per resistir. Altres, foren més viscerals i previnguts i abandonaren el país. Durant el 1933, uns 40.000 jueus deixaren Alemanya. Els més optimistes pensaren que la situació s’estabilitzaria, però el pas dels mesos acabà amb aquests presagis.
Al 1935, la persecució es fa més directa i assoleix una dimensió pública. És el moment de les pintades a les botigues i als locals i de la col•locació de cartells i pamflets contra els jueus a la via pública. Al setembre d’aquell any es promulguen les anomenades lleis de Nuremberg, amb l’objectiu de relegar els jueus a una condició legal inferior. A les escoles, es comença a estigmatitzar els infants, amb insults i vexacions.
Al març de 1938, després de la invasió d’Àustria i la seva incorporació al Reich (Anschluss), 185.000 jueus passen a dependre d’Alemanya. La judenrein (neteja de jueus) provocà que el 1938, uns 150.000 haguessin abandonat Alemanya. Altres no ho aconseguiren degut a les restriccions en la concessió de visats, sobretot als Estats Units. Al juliol d’aquell any fracassà la conferència d’Evian (França) convocada pel president nord-americà F.D. Roosevelt, amb l’objectiu de trobar una solució al problema dels refugiats i la seva acollida en tercers països.
Al setembre de 1938 se signen els anomenats acords de Munich. Alemanya, Itàlia, França i Gran Bretanya acorden posar fi al conflicte germanotxecoslovac, amb la cessió al III Reich de la regió dels sudets limítrofa amb Alemanya. La Kristallnacht (“Nit dels Vidres Trencats”) de novembre de 1938 representà un punt d’inflexió. Es destrossaren milers de negocis propietat de jueus, es destruïren les sinagogues del país i 30.000 jueus foren detinguts.
Els jueus residents al Tercer Reich comprovaren que la persecució contra ells esdevenia la principal prioritat del règim nazi i centenars d’alemanys, austríacs i txecoslovacs aconseguiren refugiar-se a França, Holanda, Bèlgica i Palestina. Al 1939, la meitat de la comunitat jueva alemanya havia emigrat, 120.000 persones després de la “Nit dels Vidres Trencats”. Entre 1933 i 1945, només en el territori del Reich, s’emetrien prop de 2.000 ordenances i decrets antijueus.

La Segona Guerra Mundial

L’1 de setembre de 1939, Alemanya ataca Polònia. Dos dies després, Gran Bretanya i Franca declaren la guerra a Alemanya. Des d’abril a juny de 1940, l’exèrcit alemany ocupa Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i França. Automàticament, Alemanya pren el control de dos milions de jueus polonesos, xifra que creix espectacularment a mesura que la Wehrmacht es fa amb nous territoris, especialment la zona Bàltica, Bielorússia, Galitzia, Ucraïna i Crimea a l’estiu de 1941. Només a Varsòvia, l’any 1939 hi vivien 375.000 jueus, un terç del total d’habitants de la ciutat. A Nova York sol hi residien més jueus que a Varsòvia. Durant la dècada dels anys trenta, els jueus polonesos havien estat sotmesos a un creixent antisemitisme. En aquest context, moltes famílies es refugien a Bèlgica i a França durant aquests anys. Després del pacte Molotov-Ribbentrop, els governs alemany i soviètic es reparteixen Polònia. Aproximadament el 61% dels jueus resten en zona controlada pels alemanys.
Entre setembre de 1939 i mitjan 1941, la prioritat dels nazis fou expulsar els jueus d’Europa. Inicialment, s’optà per concentrar-los, controlar-los i explotar-los, amb la idea d’enviar-los a un altre lloc. Els alemanys establiren un gran nombre de guetos, on els jueus eren reunits i amuntegats en una zona de la ciutat envoltada per murs. Més endavant, es pensà en deportacions massives a tercers països. A mitjan 1941, s’instauraren els comandos mòbils (Eisatzgruppen), que executaren assassinats en massa, que fins a finals de 1942 acabaren amb la vida de 1.300.000 persones al territori soviètic.
Al juliol de 1941, Reinhard Heydrich, comandant de les SS, rebé l’encàrrec de preparar les mesures per implantar el que s’anomenà la “Solució Final”, terme amb el qual els nazis es referien a l’assassinat en massa dels jueus europeus. A l’octubre es prohibeix l’emigració dels jueus residents als territoris ocupats que havia facilitat abandonar Europa a mig milió de persones. La Conferència de Wannsee accelerà el procés. Dotze jerarques nazis es reuniren en una casa situada als afores de Berlín per establir les bases i les tècniques per tal d’assassinar els jueus europeus. El procés s’havia dissenyat de manera minuciosa en diferents estats: primer censar les víctimes, després confiscar-los els béns, posteriorment restringir la seva llibertat de moviments i, finalment, deportar-los.

La deportació als camps d’extermini

Nens jueus internats al camp de Gurs (França), amb els metges i treballadors socials que els atenien.         © Yad Vashem.

Nens jueus internats al camp de Gurs (França), amb els metges i treballadors socials que els atenien.
© Yad Vashem.

Des que al 1933 les SS establissin un camp de concentració als afores de Dachau per tal d’empresonar l’oposició política al règim nazi, s’anà creant un vast univers concentracionari a tot el territori controlat pel III Reich. Al juliol de 1936, presoners i treballadors civils començaren a construir el camp de concentració de Sachsenhausen a Oranienburg, prop de Berlín. Al maig de 1940 s’estableix el camp de concentració d’Auschwitz (Auschwitz I) als afores de la ciutat polonesa d’Oswiecim, on al setembre de 1941 tenen lloc els primers experiments de “gasejar” amb Zyklon B. Al novembre d’aquell any s’inicia la construcció del camp d’Auschwitz-Birkenau (Auschwitz II). Inicialment concebut per a presoners de guerra soviètics, acabà convertint-se en el major camp d’extermini del règim nazi i, en conseqüència, en l’epicentre de l’Holocaust. Entre maig de 1940 i gener de 1945, més d’un milió de persones morien a Auschwitz, nou de cada deu dels quals eren jueus. Al desembre de 1941 comencen les operacions de “gasejar” a Chelmno i al març de 1942 comença a funcionar la cambra de gas de Belzec i al maig, les de Sobibor, Auschwitz i Treblinka. Sis dels set camps d’extermini es construïren a l’actual territori de Polònia, tots equipats amb cambres de gas: Auschwitz, Belzec, Chelmno, Majdanek, Sobibor i Treblinka.
La comunitat jueva polonesa fou la més afectada per l’Holocaust. Aproximadament sis milions de polonesos morien durant la guerra. La meitat d’ells, 3 milions, eren jueus que foren assassinats pels nazis als camps d’extermini, moriren als camps de treball o víctimes dels esquadrons de la mort al 1941. Les deportacions, en menor quantitat, també es produïren des de països on vivien un nombre inferior de jueus. El 15 de juliol de 1942 començaren les deportacions a Auschwitz de jueus holandesos des del camp de Westerbork. Al setembre de 1944 es calcula que hi havien estat deportades unes 25.000 persones, la meitat de les quals residien al país. Des del març de 1943 afectaren els jueus de Tessalònica (Grècia) i, després de l’ocupació d’Hongria, al març de 1944, entre maig i juliol d’aquest any, es deportà prop de mig milió d’hongaresos.

La França de Vichy al servei del Tercer Reich

Després de l’arribada al poder de Hitler a Alemanya i la promulgació de les lleis racials al 1935, milers de jueus alemanys es traslladen a França, on s’estableixen amb normalitat. El flux migratori creix al 1938, després de l’annexió d’Àustria i de la regió txeca dels Sudets a Alemanya i l’impacte de la “Nit dels Vidres Trencats” entre els residents a Alemanya.
La situació dels jueus estrangers canvia radicalment després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’entrada de França al conflicte. L’atac alemany de maig de 1940 contra Bèlgica, Holanda i Luxemburg provoca l’èxode d’almenys 40.000 jueus d’aquests països cap a França. Al juny es produeix la derrota francesa i la signatura de l’armistici francoalemany que dividia França en dues zones separades per l’anomenada línia de demarcació traçada des de Suïssa fins a la zona atlàntica fronterera amb Espanya. Al nord, la zona ocupada per l’exèrcit alemany i al sud, la lliure sota el govern de Vichy, que passà a convertir-se en un espai teòricament segur, on s’establiran més de cent mil jueus.
Per iniciativa de les autoritats franceses, tant els jueus francesos com els estrangers foren immediatament considerats enemics, en ser equiparats a comunistes, anarquistes o mesons i, per tant, a l’octubre de 1940 s’ordena que siguin internats en camps. Per això, s’adaptaran els camps que havien servit per internar els exiliats espanyols un any abans, entre ells els de Gurs, Adge, Vernet o Rivesaltes. Al febrer de 1941, 40.000 jueus romanien als camps de la zona lliure.
Fins a l’estiu de 1942, els jueus estrangers no tingueren la sensació que els esperava la mort. Les notícies de l’Holocaust i de la deportació a l’est d’Europa eren escasses. Els més previnguts no confiaven en França i desitjaven refugiar-se a Suïssa o emigrar a Amèrica, Palestina o els Estats Units des de ports francesos o des de la Península Ibèrica. La situació pateix un canvi substancial al juliol, quan el govern de Vichy accepta lliurar 10.000 jueus estrangers de la zona lliure que seran conduïts a Drancy, l’avantsala d’Auschwitz. Dies després, el 16 de juliol, es produeix la batuda del Velòdrom d’Hivern de París, que conclou amb més de 13.000 arrestos i milers de jueus enviats a Drancy. Cada dia que passava es feia més difícil la fugida. Mitjançant dos decrets, de 20 de juliol i 5 d’agost, el govern de Vichy anul•là els visats de sortida dels jueus francesos i estrangers. El 26 d’agost, el govern de Vichy preparà una ràtzia, que acabà amb la detenció de 6.584 jueus estrangers, que seran concentrats en camps, enviats a Drancy i d’allí a Auschwitz. Dels 320.000 jueus que vivien a França el 1941, uns 76.000 –és a dir, una quarta part− fou deportada.

Cerca
August 2019
M T W T F S S
« Jan    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  
Testimonis

Aquí trobareu un recull de vídeos per conèixer les declaracions personals de persones anònimes que s’han convertit en veritables testimonis d’aquests fets històrics.

Més

Enllaços
~
Arkia + Info.
Xarxa de Juderies Espanyoles + Info.
~
Centro Sefarad - Israel + Info.